
Mi abuela paternal era quien nos hacia vivir la preparación de la venida de los Reyes Magos, ella compraba las algarrobas para los caballos de los Reyes, las ponía junto con nuestros zapatos al lado de la ventana del comedor, pues era el lugar en donde solíamos tener los regalos.
En aquel tiempo habían muy pocos almacenes de juguetes, a decir no los veíamos durante el año, supongo que los vendían al interior en los casos solicitados, pero en estas fechas, cerca de Navidad ponían los escaparates llenos de ellos.
Muy cerca de casa había una ferretería en la cual ponían los dos escaparates, la entrada de la tienda y al exterior de ella, todo lleno de juguetes, para que los niños pudiesen ir a contemplarlos y empezar a elegir lo que iban a pedir a los Reyes.
Mi prima tenia la muñeca Mariquita Perez y un armario para colgar sus vestidos, nosotros teníamos la Cayetana, yo solía pedir muchos años a los Reyes la muñeca Mariquita Perez, debía de ser porque mi prima la tenia y porque vendían vestidos para ella y era más popular.
Un año mi madre confeccionó un vestido nuevo para la Cayetana y me la puso la noche de los Reyes, me imagino que aquel año las economías no daban para mucho. Yo me di cuenta que era la misma muñera con un vestido nuevo, pero nunca dije nada de ello a mi madre.
Actualmente he podido encontrar fotos de las dos muñecas y he hecho la comparación de su belleza y veo mas bonita Mariquita Perez que la Cayetana, esto me ha hecho confirmar mi insistencia en ella.
Entre la busca encontré un comentario de esta muñeca “ Las primeras 1.000 unidades se vendieron entre noviembre y diciembre de 1940 a un precio de 85 pesetas. Hay que recordar que el salario medio de la época de la posguerra no superaba las 150 pesetas” Esto me ha hecho comprender todo.
Nunca he sentido la carencia de los juguetes, en aquel tiempo teníamos muchos menos juguetes de los que suelen tener actualmente los niños, pero dentro de todo eramos felices y la ausencia de la muñeca pedida a lo largo de algunos años estaba compensada con otros juguetes que nos divertíamos durante el año..
LA NIT DE REIS
Dins d'un piset xic i pobre que hi ha a peu pla d'un terrat, treballa una pobra dona, treballa sense parar.
Si algun cop minven ses forces, no desmaia, no, que sap que al mirar a sa filleta, les tornarà a recobrar.
Diuen tots quants la coneixen que hermosa ha estat sens igual: avui d'aquella hermosura sols per record li han quedat, unes trenes ondejades, negres, sedoses, brillants, que, a l'estendre's damunt d'ella a besar ses plantes van.
La nit de Reis n'és vinguda, i sembla que amb més afany, treballa la pobra mare, tot mirant-se el seu infant.
-Mareta, li diu la nina, fiqueu-me al llit, que és prou tard, i tinc por vindran los Reis i encara no hi hauré anat.
-Qui sap si vindran, filleta! lo nostre pis, és tan alt! -Prou, com que baixen del cel, ja els hi ve bé de passar!
i a fe mare que els espero amb gran desig aquest any. Vull que em portin una nina com aquella que hi ha a baix!
Les nines, són per les nenes que ja res falta els hi fa; tu fill meu, que estas descalça los hi tens que demanar
que et portin sabates noves. Ai, mare, no em feu plorar! ja n'estic aconhortada de caminar a peu descalç,
de portar robeta vella, de morir-me treballant; però que em dugan la nina que jo sempre he demanat!
Des de l'any que van portar-la a la nena que està a baix, jo hi he pensat cada dia, jo de nit l'he somniat.
Ai, mare, i que n'és d'hermosa! i que bonica que va! Té una careta tan fina, que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita, que fins dentetes hi ha! Obre els ulls quan està dreta, i, per dormir, els té tancats,
té uns cabellets com de seda i els té rossos i rissats, porta lo vestit amb róssec i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques, i fins sombrero, i fins guants! Jo en vull una com aquella, que tot l'any l'he demanat!
puix si demà quan me llevi, la nina no haig de trobar, com que de nit la somnio, la toco i la duc a braç,
pregaré a Déu que al dormir-me mai me torne a despertar! Un gran crit llancí la mare, del fons del cor arrencat,
i agafant a sa filleta i estrenyent-la amb fort abraç: -Vés-te'n al llit, amor meva li digué amb febrós afany,
vés, mes a Déu no demanis que no et vulla despertar, que la nina que tu esperes, com la desitges tindràs.
Quan tot just lo dia apunta, ja la nena s'ha llevat; plora i riu i salta i brinca, i el que li passa no sap.
Li han portada aquella nina que ella tant ha demanat: li han portada i té la cara que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita que fins dentetes hi ha! porta vestidet amb róssec i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques, i fins sombrero; i fins guants! Res li manca, res li manca de quant ella ha demanat;
sols li falten a la mare, les trenes negres, brillants, que fins a terra arribaven, que hermosejaven son cap,
que entre mig de sa pobresa les havia tant guardat!
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Gracias por pasar por este espacio y dejar vuestra huella de amistad.